Capítols

Soc a la cadira de rodes, a fora, de nit, meditant igual com ho feia quan era petit, sense cap maleïda pantalla que em faci nosa. Fa una mica de fred. Observo l'abast de l'espai, és autènticament preciós i captivador. Hi ha innumerables estrelles molt més enllà de la Terra. De cop, penso que estaria encantat de poder explorar l'Univers amb la meva amiga Gina, que tenia paràlisi cerebral per la mateixa causa que jo. Mentre miro fascinat el cel estrellat, d'una revolada una sensació de crueltat extrema em comença a recórrer les entranyes. Cada moment que passa ho fa amb més intensitat i em fa por. Penso d'on deu venir aquest malestar tan bestial que experimento. De sobte, m'adono que ve de moltes persones que pateixen per la pressió social i tenen diversitat. Just en aquest mateix moment sento la veu de la Gina que em diu: "Vull tornar a estar amb tu com abans. El nostre amor serà invencible, però tindrà un preu car". Se'm fa evident que aquesta sensació que he notat fa uns segons és el mal pur. Justament abans-d'ahir vaig llegir un estudi d'un diari en què havien participat 141 persones i on un 37,4% deien que pactarien amb el mal depenent de la seva condició física; un 5,8%, que pactarien amb el mal sense cap mena de dubte, i finalment, un 54%, que no pactarien amb el mal pur per res del món. Contemplo les dades que surten d'aquest estudi: guanyen els que no pactarien amb la malignitat. Sento que el mal creix constantment, em transforma físicament i m'eleva cap a l'espai exterior a gran velocitat. Entre les persones singulars hi ha una percepció en general d'incomprensió per part del conjunt de la societat. Això ens crea enveja, ràbia, empipament i, sobretot, molta frustració. Penso que potser aquestes emocions potents que tenim les persones amb diversitat funcional són les que m'estan pujant cap amunt. És lògic que sigui així en el meu context. De mica en mica, puc moure'm més bé i desapareixen els espasmes que normalment tinc. D'altra banda, començo a notar una presència molt familiar. Feia temps que no sentia aquesta presència tan agradable. A poc a poc, es formalitza en un cos de noia sense cap dificultat física per moure's, amb els ulls blaus com la Gina, i paral·lelament veig com ve una nau espacial supermoderna i tecnològica. Mai havia vist una andròmina tan ben equipada i ben construïda com aquesta. Tot plegat és molt estrany, sembla un somni, però no somnio pràcticament mai i, a més, és molt real per ser un simple somni. Tant la noia com jo ens apropem a l'artefacte, que sembla que vingui d'una època més moderna. Estem fascinats observant el que sembla que vingui d'una altra dimensió còsmica. Mentre investiguem què és, s'obre una porta mitjanament gran davant nostre com per art de màgia. És realment misteriós, no havíem tocat res, i tots dos decidim entrar-hi agafats de la mà com si ens coneguéssim des de sempre. Al cap d'uns segons, sentim una veu produïda amb intel·ligència artificial que ens diu: "Benvinguts, Gina i Julià, a bord de la nau espacial més moderna de tots els temps". (continuarà)