Una donació que vull fer
Fa anys que tinc una idea al cap que vull realitzar abans no sigui tard. Vull fer una donació de semen. La condició que tinc no afecta en res la substància que vull donar, o sigui que teòricament podria fer la donació. Amb els meus amics vam investigar amb profunditat sobre aquest tema que fa una bona temporada que em preocupa, i vam trucar a la Puigvert, una clínica de Barcelona amb assistència pública i més de 35 anys d'experiència en l'àmbit de la reproducció i la fertilitat masculina, per explicar-los la situació. La sensació que vam tenir quan per fi vam poder parlar amb els especialistes de la clínica –després d'insistir molt i de fer com una gimcana palpant amb diferents persones– va ser que ens anàvem molt perduts en el meu cas i tenien la pinta de no ser gens comprensius amb aquesta situació i la inclusió en general. Era com si fos la primera vegada que algú amb diversitat funcional com jo volgués fer una donació d'aquest tipus, però ens van dir que ho estudiarien. Més tard, ens van dir que no podia fer la donació perquè el candidat havia de ser capaç tot sol de treure's la substància que volia donar. I és clar, jo no puc; necessito ajuda externa o algun tipus de suport per extreure el líquid per posar-lo en un recipient. Però, com que soc un noi molt convençut, no em rendeixo fàcilment, i vaig comentar la situació a l'Anaya de l'associació Tandem Team de Barcelona, que ja havia esmentat en un altre article d'opinió sobre sexualitat en aquest setmanari –i, ho torno a dir, en aquell moment ningú no em va fer gens de cas, no vaig percebre cap transformació. Doncs bé, ella em va passar uns contactes que creia que podrien ajudar-me i jo els vaig passar als meus amics Sergi i Oriol, que m'estan ajudant en tot això conjuntament amb altra gent, a qui estic agraït infinitament. Entre les persones a qui van trucar per explicar-los la situació amb què em trobava, hi havia en Francesc Granja, cofundador de Tandem Team. En Francesc va dir que no havia vist mai una persona amb diversitat funcional que volgués fer una donació d'aquestes característiques i que no hi veia gens clar, perquè els protocols de la clínica són estrictes i no estan adaptats a una persona que tingui un estat físic com el meu, cosa que em va confirmar que soc el primer noi amb diversitat funcional que té aquesta voluntat. M'estranya aquest fet, perquè trobo que seria ben lògic que més persones amb la meva condició volguessin donar esperma o òvuls. Dec ser l'únic que s'atreveix a parlar obertament d'aquests temes que continuen sent tabús. Estic segur que hi ha molta gent amb diversitat funcional a qui li preocupen, però segurament tenen por que la societat no estigui preparada –tal com m'ho he trobat jo mateix– i no saben com expressar això. Fins i tot ho he comentat a advocats, a qui també estic profundament agraït que volguessin ajudar-me. És complicat. Seguiré lluitant com sempre per aquesta causa.