Un viatge junts (X)
Encara tinc el cul ben adolorit de les hòsties que m'ha donat la meva amiga fa un parell de minuts. Però l'entenc perfectament. Quan la Gina anava en aquella cadira de rodes manual, li era extremadament costós tot. L'esforç que ella feia en cada moment, al llarg de la vida extraordinària que va tenir, era inimaginable. I penso que la societat en general no valorava prou la seva força de voluntat de lluitar pel simple fet d'acceptar la condició física tan dura que tenia. A més, no podia descarregar la immensa frustració que sentia quasi de cap manera, justament per aquesta condició física que tenia en la seva vida anterior. Això explica l'energia grandiosa que ha posat a tustar-me, la proporció de força elevadíssima amb què ho ha fet. I si això és poc per justificar per què m'ha colpejat d'aquesta manera, cal afegir-hi que ella no podia parlar amb una tauleta comunicadora com feia jo abans de canviar el cos, ni tampoc no tenia una cadira elèctrica per moure's com jo. Això li generava sentiments contradictoris: per una banda, m'estimava molt, però per altra banda, sentia molta enveja de mi en veure com jo millorava constantment. En canvi, a ella li costava moltíssim tot. Gestionar tota sola durant molts anys aquest immens dolor que sentia quasi bé sempre era infinitament complicat i dur. Per tant, l'entenc, i no només la comprenc sense cap mena de problema, sinó que trobo completament natural el que ha fet. Tots dos ja tornem a anar vestits. Després de tot plegat, ens hem assegut al sofà. La Gina veu, en una cantonada del sofà, un full d'una revista que no sabem com ha arribat aquí, però que en qualsevol cas és aquí. El comença a llegir atentament i molt interessada. I després em diu: "Ara ho entenc perfectament tot, Julià". El que ha llegit és aquell article sobre la sexualitat que vaig escriure, tan clar, fa molts anys, amb tan boníssima intenció per millorar la qualitat de les persones amb diversitat funcional per a la revista La Comarca d'Olot. En aquell moment ningú no em va fer cas i no va servir per a res, cosa que demostra que els altres sí que són uns autèntics incapacitats inconscients del sistema. I que no hi ha més remei que pactar amb el mal pur per canviar les coses. La Gina em diu: "I mira que tu ja vas avisar en aquell article què passaria si no et feien cas, tal com va passar". Em diu que soc coherent, valent i capaç de buscar altres estratègies per conscienciar la gent, tal com ha quedat ben demostrat. Ens posem a parlar sobre el poder i els germans i el cos i el planeta. Al final hem trobat la pau que tant ens feia falta. *Aquest és el desè i darrer capítol de la sèrie "Un viatge junts". Per conèixer com podria continuar aquest relat, podeu visitar el blog personal d'en Julià Gràcia.