Un viatge junts (V)
La Gina comença a suar bastant. I jo tinc ganes de mirar la temperatura ambiental d'aquesta cambra baixa de la nau, així que emprenc una exploració per trobar algun aparell que digui la temperatura exacta, en roba interior, amb uns calçotets verds. No em costa gaire descobrir-lo; està clavat just a la paret davant d'on han penjat amb cadenes gruixudes de ferro els vestits espacials negres, que transmeten terror i sobretot molt de respecte, en una plataforma grossa metàl·lica verda triangulada. El termòstat d'última generació, tan bon punt ens hi apropem, amb un pas lent, ens diu la temperatura amb una veu molt amable, com si ja sabés què ens preocupa en aquest moment concret. Ens diu que la temperatura ambiental d'aquest espai és de 22 graus, o sigui que la temperatura de la sala on han guardat vestiments tan essencials per volar a l'espai exterior és correcta per a la vida humana. De cop, la Gina, com que té molta calor, es treu la samarreta lila fosc que porta. I jo de seguida em giro cap a un altre costat perquè no vull causar cap mena de molèstia. Però se m'accelera una mica el cor. A la Gina li estranya força que jo no giri el cap en aquest precís instant cap a ella, perquè en el fons sap que em moro de ganes de, simplement, fer-li una abraçada. Ella també es mor de ganes de fer-me una abraçada sincera, així que, de mica a mica, discretament s'apropa cap a mi. Just quan la tinc a un pam darrere meu, em comença a tocar l'esquena suaument amb les dues mans amb una tendresa sensacional. De manera inesperada veiem com, a la cambra baixa on som, la llum, que inicialment era blanca, comença a canviar de colors a mesura que el nostre sentiment creix. La sala s'il·lumina gradualment de blau i de lila, els nostres colors preferits. Això vol dir que la nau està totalment sincronitzada amb nosaltres dos. L'entorn on som comença a interaccionar amb els nostres sentiments elevats, igual com els nostres cors bateguen ara mateix i estan perfectament sincronitzats l'un amb l'altre. És màgicament joiosa la compenetració bestial que sentim entre nosaltres dos. La Gina es gira cap a mi amb uns sostenidors grocs ben bonics que li queden de meravella i em diu a cau d'orella que m'estima moltíssim i que no havia sentit mai res igual en cap moment de la seva vida fins ara. Jo li dic exactament el mateix mentre l'abraço intensament. Ens quedem així, en silenci, una bona estona. Sentim els nostres cossos i cors bategant amb coherència i justament. Això és el que significa la plenitud de dos éssers vius; és un sentiment que es podria definir com a màgic. Després d'aquesta abraçada, que dura uns cinc minuts i mig, rumiem per descobrir com podem baixar els vestits d'aquí dalt per posar-nos aquesta roba espacial. Tot seguit trobem un comandament tàctil que funciona a distància, al costat d'una pila de coses desordenades, i la Gina, tota decidida, se'n va a buscar-lo. El comandament és al terra i ella s'ajup per agafar-lo. No puc evitar de mirar-li una mica el cul. La Gina se n'adona ben ràpid i aprofita per dedicar-me uns moviments sexis. Un cop agafat el comandament, baixem la plataforma per emprovar-nos els vestits espacials. Ens els posem. Semblen fets a mida per als nostres cossos nous. A poc a poc, la llum va tornant progressivament al seu estat original. (continuarà)