Julià Gràcia De-Solà Morales Escriptor i activista de la Garrotxa
CA ES EN
La novel·la

Capítols

La novel·la, capítol a capítol. Comença per l'u.

Capítol 7

Un viatge junts (VII)

Un viatge junts (VII)

Anem a una velocitat vertiginosa. Al cap d'uns minuts ja hem arribat a l'espai i ens posem els cascos. Una vegada som aquí dalt, es desplacen automàticament uns detectors encarregats d'agafar la llum dels sols i transformar-la en el combustible necessari per fer funcionar la nostra nau espacial. Els milers de punts de llum que hi ha a l'espai generen una quantitat descomunal d'energia, que permet que la nau funcioni amb tota la seva potència. No és una energia il·limitada, això no existeix de cap de les maneres; però és una energia realment immensa. La Gina i jo notem per primer cop en la nostra existència que no hi ha gravetat. Sort que ens hem posat aquell cinturó just abans de marxar del nostre planeta blau. El cinturó ens impedeix flotar per la cabina on som. No se sent res, excepte les nostres respiracions, que van una mica accelerades per l'embranzida que just acabem de fer. Tots dos ens morim de ganes de fer un mini volt per fora de la nau, però sabem que, sense alguna mesura extra de seguretat, no podem arriscar-nos gens ni mica. És massa perillós això, ens podríem separar i allunyar l'un de l'altre i aquí s'hauria acabat tot. Per això, anem a buscar aquelles cadenes de ferro tan resistents que subjectaven els vestits espacials que portem. Però primer de tot activem la gravetat artificial, per poder caminar sense flotar per dintre la nau, a través d'un botó virtual groc. Un cop clicat, ja podem caminar amb normalitat. Tornem a baixar per les escales mecàniques i agafem les cadenes. Ens lliguem els nostres cossos amb totes les nostres forces, de manera que és directament impossible poder-nos separar. Després d'això, anem ràpidament a la porta de sortida, la mateixa per on hem entrat al principi. Un cop se'ns obre, veiem l'esfera blava de la Terra quasi perfecta. A la Gina, quan ho veu, li venen unes ganes gegants de parlar i em diu: "Si us plau, deixa'm xerrar ara a mi, que tu ja has parlat molt al llarg de la teva vida a través de la tauleta. En canvi, jo ho tenia tot més complicat per expressar-me amb el quadern de comunicació". Òbviament l'escolto amb atenció. La Gina diu, a través dels micròfons que portem acoblats als vestits espacials: "Vist des d'aquesta perspectiva llunyana, la Terra em sembla bonica. Però quan hi ets a dins i tens un cos diferent que la resta, pot semblar un veritable infern, o inclús pitjor que una pel·lícula de terror, i vols marxar-ne com sigui. Fins i tot vols destruir-la, perquè sents una ràbia grandiosa, et sents abandonada per la mateixa naturalesa. El problema actual ecològic no és per causa de la ignorància, com diu la majoria crítica amb el tema, sinó per falta de sentit. La gent que sent que té un cos diferent que la resta –com nosaltres dos– és constantment jutjada per la condició física que li ha donat la natura a l'hora de néixer. La gent cada vegada vol les coses més artificials, no vol les coses naturals. Aquesta és la qüestió existencial humana, i fins i tot diria que transcendental, que hem de solucionar una mica ràpid si no volem acabar per extingir-nos com a espècie humana". La Gina acaba així el seu interessant discurs, mentre observa l'esfera blava de la Terra. (continuarà)