Un viatge junts (VIII)
La meva amiga i jo encara flotem per l'espai exterior amb aquells vestits tan monstruosos que no ens deixen ni veure'ns les cares. La Gina just ha acabat un discurs que fa pensar molt. Estaria bé donar unes quantes voltes sobre el que ha dit respecte al que senten una quantitat abundant de persones independentment que tinguin diversitat funcional o no. Això és una qüestió que va molt més enllà de les simples etiquetes superficials que posem inconscientment a la gent. Va de sentiments en les nostres relacions; de com ens notem integrats a la massa social i, sobretot, en cohesió amb la mare naturalesa. La Gina, que és al meu costat, veu que no em moc ni tampoc no parlo des de fa estona, i em diu: "Ara ja et deixo parlar a tu. És que feia dinou anys que em contenia les immenses ganes de poder parlar amb plena llibertat. Sense cap quadern de comunicació amb pictogrames, ni cap mena d'hòsties d'aquestes que utilitzava en aquell cos. Ho entens, oi? Almenys contesta'm, please!". La meva amiga de la infància es posa molt nerviosa i es preocupa quan s'adona que no reacciono. Es comença a angoixar de mala manera, tot i que sap a la perfecció que no pot deixar que l'angoixa la paralitzi en aquest moment crític si volem sobreviure en la circumstància en què ens trobem. Ha d'actuar ràpid perquè no sap què em passa. Evidentment té molta por per si m'ha passat quelcom que no té solució, però ha d'intentar mantenir la serenitat com pugui en aquests instants difícils. Sense dubtar ni un segon m'arrossega a través de la cadena que ens havíem lligat al voltant dels nostres cossos per tenir més esperança en cas que ens passés una dificultat com aquesta. Per sort ja som molt a prop de la porta per poder entrar a la nostra nau i veure com em trobo realment. La Gina és una noia extraordinàriament forta. Quan estava en aquella cadira ortopèdica amb què havia d'anar cada maleït dia de la seva vida i li costava tot en general, ja demostrava una grandiosa força de voluntat pel fet d'estar viva en aquella circumstància física. Per això, ara i sempre la meva admiració i la meva confiança cap a ella són infinites. La meva amiga arriba a la porta després de fer un esforç quasi titànic per arrossegar-m'hi. Un cop a dintre de la nostra súper nau, tanca la porta amb un petit quadre de comandament virtual que portem agregat al vestit espacial. A tota pastilla, em treu el casc d'aspecte esgarrifós i em veu amb els ulls tancats. Es posa a plorar ben fort de tristesa perquè es pensa que soc mort. Tot i així, se m'apropa per fer-me un petó als llavis i jo ja no puc aguantar-me més les ganes de riure. He estat en perfecte estat des del principi, només volia potenciar les seves habilitats de supervivència, tot i que ja sabia que aconseguiria el seu propòsit, perquè ens coneixem des que tenia només uns mesos de vida. La Gina s'enfada molt amb mi. (continuarà)