Un viatge junts (IV)
Un cop acabem de creuar el passadís central de la nau que porta a diferents sectors, que de ben segur tenen cadascun una utilitat específica, arribem a la cabina per conduir la nau. La porta per entrar-hi és de color blau marí amb una ratlla recta i prima groga posada en vertical, i s'obre davant dels nostres nassos només de notar la nostra presència. A la cabina, hi ha dos seients vermells amb puntets blancs, ben còmodes, per dirigir la nau, on hi ha apuntats els nostres noms en gris. La Gina i jo encara no acabem d'entendre com ha arribat fins aquí la nau espacial. Potser ha estat magnetitzada cap a nosaltres per aquella sensació d'extrema crueltat tan poderosa que vaig sentir just aquell dia quan contemplava el cel estrellat del vespre. A tots dos ens sembla que és una hipòtesi que podem considerar certa fins que no en trobem una altra més convincent. La Gina observa que hi ha una porta blanca dins la cabina on som. Ens preguntem què hi ha al darrere. Estem nerviosos però amb molta curiositat per saber-ho i l'obrim. Unes escales mecàniques condueixen cap a baix. Sense dubtar ni un segon decidim baixar-les. Trobem una sala gran on hi ha uns vestits espacials i bombones d'oxigen, imprescindibles per viatjar per l'Univers. Estem impressionats per aquests vestits i ens morim de ganes d'emprovar-nos-els. I dit i fet! Al cap d'uns segons, em trec la samarreta que porto posada i la Gina em mira molt atentament com si hagués vist una cosa molt bonica davant seu. De sobte em diu: –Quina calor més gran que fa, no trobes? –No noto que faci tanta calor aquí, la temperatura està molt bé –responc jo. Quan em començo a treure els pantalons llargs que duc, en cau de la butxaca esquerra el full de diari que llegia abans-d'ahir. La Gina l'agafa del terra ràpidament i comença a llegir amb molta atenció l'estadística que apareix a la pàgina. Recordeu-ho: hi havien participat 141 persones, un 37,4% d'aquestes pactarien amb el mal depenent de la seva condició física, un 5,8% pactarien amb el mal sense cap mena de dubte, i finalment un 54% no pactarien amb el mal pur per res del món. Després de la lectura, ella diu amb bastanta contundència: –La gent, en general, d'entrada vol ser bona, però si sabessin tot el que realment significa estar en un cos com aquell en què hem viscut tants anys, estic segura que aquest estudi canviaria totalment i guanyarien clarament els que sí que pactarien amb el mal. N'estic tan convençuda que m'hi jugaria tot el que vulguis! –No puc estar més d'acord amb tu –li contesto mentre acabo de treure'm els pantalons per emprovar-me el vestit espacial. –Quina calor més forta que fa aquí –repeteix la Gina, amb les galtes ben vermelles en veure'm sense pantalons. (continuarà)