Capítols

Després de descobrir com s'ha obert la porta de la nau espacial amb aquesta tecnologia tan sofisticada, ens quedem mirant-nos tots dos i sentim els nostres cossos nous, en silenci. És màgic. La Gina ja no té aquell mal tan terrorífic als malucs que notava tot sovint en la vida anterior i jo ja no tinc aquella espasticitat tan infernal que em donava pel sac, sense parar ni un sol dia de l'any. Ara estem molt còmodes amb nosaltres mateixos. Això ens fa autènticament feliços. Tots dos tenim el mateix objectiu en comú: com podem arribar a ser més inclusius i comprensibles amb els éssers diferents apartats sistemàticament de la massa social? Per aconseguir-ho, el millor pla és fer un viatge interestel·lar junts. Al cap i a la fi, aquesta és una de les claus principals de la supervivència de l'espècie humana: entendre la diversitat de les persones com una virtut, i com una bellesa singular que pot ser perfectament integrada a dins de la societat amb plena naturalitat i vista com un gran valor essencial que tenim els éssers humans per evolucionar com una civilització col·lectiva i madura. Per això, necessitem explorar noves civilitzacions que estiguin més evolucionades que nosaltres. Decidim buscar la cabina de la nau per veure com funciona, però triguem una bona estona a trobar-la, perquè hi ha diferents zones a dintre de la nau, per menjar o per dormir, entre altres utilitats. Mentre investiguem els passadissos que condueixen a diversos departaments, trobem la cuina, plena a vessar de menjar i de fruita fresca de tot tipus. La Gina sap que a mi no m'agrada gens ni mica la fruita i que normalment no faig ni tan sols l'esforç de tastar-la. Però, ves per on, ara m'han vingut ganes de menjar una poma. –Però què t'ha picat de tastar fruita fresca ara, Julià? Això sí que és ben estrany! –em pregunta ben flipada la Gina, que és al meu costat. –Un cos nou, uns hàbits nous –contesto tot somrient. –Ja ho entenc! Ara et motiva més menjar sa, perquè tenim un cos que s'ha de mantenir en forma, no? –reflexiona la Gina. –Veig que ho has entès a la perfecció! –dic amb veu alegre–. Un jove de la societat capitalista d'on estem a punt de marxar té més motivacions per menjar sa pel cos físic. Normalment els humans tenim dos motius per estar sans, íntimament lligats entre si. Volem cuidar-nos, primer, per l'estètica del físic, per lligar amb altra gent. Aquesta és la principal motivació d'un jove per cuidar-se, per la bellesa que transmet. I la segona és estar bé de salut. A més, si veus que tens un cos més sexi que pot agradar als altres, és mes fàcil menjar saludable. –Et comprenc perfectament! –assegura la Gina–. I estic d'acord amb això que dius. A més, nosaltres ja fèiem grans sacrificis pel fet que vivíem en aquells cossos considerats desintegrats per a la majoria de la gent. Ara, deixem de parlar i busquem la cabina de la nau, que em sembla que deu ser al final del passadís. Efectivament, la cabina és on ella ha dit. (continuarà)